UN POCO DE HISTORIA
La diócesis de Tortosa se erigió en el siglo IV. Durante la invasión árabe no hubo obispado, pero a raíz de la conquista de Tortosa por parte del Conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV en 1148, y en reconocimiento a la participación en la misma del obispo de Tarragona, se le donó la mezquita y todas sus posesiones.
Su extensión abarcaba, entre otros, los Puertos de Tortosa-Beceite (comprendiendo la mayoría de los pueblos de la actual comarca del Matarraña de Teruel), las comarcas del Nord del País Valencià y los pueblos adyacentes a Tortosa.
Curiosamente en todas ellas, sea por sus repobladores o por influencia del nuevo “señor” de estas tierras, se hablaba el catalán con su singular deje o dialecto muy parecido al de las comarcas de Lleida, seguro que por su proximidad.
Por otro lado, los cristianos aragoneses conquistaron Segorbe y otros pueblos de las comarcas churras, clave importante, al igual que Tortosa, de los reinos musulmanes. Fue en 1247 cuando estos territorios se encomendaron a la jurisprudencia eclesiástica del obispado de Albarracín y posteriormente en 1577 el Papa
Gregorio XIII creó la diócesis independiente de Segorbe. Según Emili Casanova en su obra La frontera lingüística castellano-catalana en el País Valencià (Revista de Filología Románica Vol. 18 de 2001, 213-260), indica que las fronteras de las diócesis de Segorbe con la diócesis de Tortosa y en menor medida con la archidiócesis de Valencia, fueron uno de los factores que determinaron la frontera lingüística entre el aragonés y el catalán en el Reino de Valencia. Con la pérdida del aragonés, dicha frontera paso a ser entre el catalán y el castellano.
Ya en la Edad Media tuvo implicaciones políticas al apoyar los obispos de Segorbe la repoblación aragonesa de la zona del Alto Palancia y el Alto Mijares, para contrarrestar la influencia de sus rivales los arzobispos de Valencia.
CONCLUSIÓN
En los territorios pertenecientes a la diócesis de Tortosa se hablaba el catalán y en los que pertenecían a la diócesis de Segorbe el aragonés y posteriormente el castellano.
¿DESASTRE INTENCIONADO?
Llegó la Constitución de 1812 inspirada en las corrientes reformadoras y uniformistas de la Revolución Francesa, y en 1833 Javier de Burgos fue el encargado de dividir el mapa español en 49 provincias. Su objetivo no era otro que uniformar y centralizar el Estado.
Y aquí vino el desastre al marcar los límites de provincia sobre el papel y no sobre la realidad. Se unió en un mismo ente a churras con merinas. En el caso que nos ocupa, a comarcas de habla y costumbres catalanas con otras de castellanas.
Pero el desastre no quedó ahí. La iglesia siempre atenta a complacer al poder establecido, se ajustó a ordenar su territorio a la nueva forma de las provincias. Y fue el Concordato entre la Santa Sede y el Estado Español el que propició el adaptar las diócesis a los límites provinciales. Así entre 1957 y 1960 se integró en la diócesis de Segorbe a los pueblos del Alto Mijares y Alto Palancia, comarcas de la provincia de Castellón, que pertenecían a la archidiócesis de Valencia. Se desagregaron de Segorbe los pueblos integrados en la provincia de Teruel a la diócesis de Albarracín y lo mismo con los pueblos de la provincia de Valencia que pasaron a su archidiócesis.
¿Y la diócesis de Tortosa? En su momento le desagregaron los pueblos del Matarraña, comarca de Teruel, que pasaron a la archidiócesis de Zaragoza y también los arciprestazgos de Nules, Vila-real, Castellón, Llucena y Albocàsser, que pasaron a la diócesis de Segorbe, quedándose solo con las parroquias de las comarcas del Alt Maestrat, Els Ports y las parroquias de Catí y Tirig, pertenecientes todos ellos a la provincia de Castellón.
Un detalle importante fue que los jerarcas políticos de Castellón exigieron que fueran a pasar a la nueva diócesis de Segorbe-Castellón, la totalidad de los pueblos de la provincia.
Durante este tiempo la presión mediática de los poderes fácticos y políticos de Castellón alegaron, para justificar semejante atropello, que estaban indignados por el trato que recibían del obispo de Tortosa, el cual no asistía a los eventos de la capital, restándole importancia a los mismos.
Todo ello, junto con la propaganda del franquismo, sirvió para fraguar la unión de Segorbe con Castellón, convirtiendo la iglesia mayor de Castellón en concatedral, mal que les pesó a estas élites que querían que fuera catedral, para mayor gloria de la capital. Su aspiración era tener catedral y sede episcopal. Pero tropezaron con la importancia histórica de las sedes tanto de Segorbe como de Tortosa.
Siempre la ignorancia ha acompañado a las clases pudientes.
RESUMIENDO
Lo que estaba claramente diferenciado entre culturas, ahora está todo barruntado.
¿Se entiende ahora el conflicto entre “castellanoparlantes y catalanistas”? Conflicto que nunca existió entre los distintos pueblos y sí entre los señores pudientes y el resto de la sociedad, que han exigido siempre la supremacía del castellano sobre el catalán (aquí llamado valenciano).
El fatídico decreto de Nueva Planta de Felipe V, la división arbitraria de las provincias, el mezclar culturas diferentes pero esenciales para sus gentes y crear conflictos donde nunca han existido, va todo encaminado a desterrar la cultura popular en beneficio de una centralidad y autoritarismo que es muy peligroso para la convivencia pacífica y libre de los ciudadanos.
Como podemos ver siempre hay que mirar al pasado para comprender de dónde venimos y el porqué de las cosas.
UNA MICA D’HISTÒRIA
La diòcesi de Tortosa es va erigir en el segle IV. Durant la invasió àrab no va haver-hi bisbat prò arran de la conquesta de Tortosa per part del Comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV en 1148, i en reconeixement a la participació en la mateixa del bisbe de Tarragona, se li va donar la mesquita i totes les seues possessions.
La seua extensió abastava entre altres els Ports de Tortosa-Beceite (comprenent la majoria dels pobles de l’actual comarca del Matarraña de Terol), les comarques del Nord del País Valencià i els pobles adjacents a Tortosa.
Curiosament en totes elles, siga pels seus repobladors o per influència del nou “senyor” d’aquestes terres, es parlava el català amb el seu singular deixe o dialecte molt semblant al de les comarques de Lleida, segur que per la seua proximitat.
D’altra banda, els cristians aragonesos van conquirir Segorb i altres pobles de les comarques xurres, clau important a igual que Tortosa, dels regnes musulmans. Va ser en 1247 quan aquests territoris es van encomanar a la jurisprudència eclesiàstica del bisbat d’Albarrasí i posteriorment en 1577 el Papa Gregori XIII va crear la diòcesi independent de Segorb.
Segons Emili Casanova en la seua obra La frontera lingüística castellano-catalana en el País Valencià (Revista de Filologia Romànica Vol. 18 de 2001, 213-260), indica que les fronteres de les diòcesis de Segorb amb la diòcesi de Tortosa i en menor mesura amb l’arxidiòcesi de València, van ser un dels factors que van determinar la frontera lingüística entre l’aragonés i el català en el Regne de València. Amb la pèrdua de l’aragonés, aquesta frontera passe a ser entre el català i el castellà.
Ja en l’Edat mitjana va tindre implicacions polítiques en donar suport els bisbes de Segorb a la repoblació aragonesa de la zona de l’Alt Palància i l’Alt Millars, per a contrarestar la influència dels seus rivals els arquebisbes de València.
CONCLUSIÓN
En els territoris pertanyents a la diòcesi de Tortosa es parlava el català i en els que pertanyien a la diòcesi de Segorb l’aragonés i posteriorment el castellà.
DESASTRE INTENCIONAT?
Va arribar la Constitució de 1812 inspirada en els corrents reformadors i uniformistes de la revolució Francesa, i en 1833 Javier de Burgos va ser l’encarregat de dividir el mapa espanyol en 49 províncies. El seu objectiu no era un altre que uniformar i centralitzar l’Estat.
I ací va vindre el desastre en marcar els límits de província sobre el paper i no sobre la realitat. Es va unir en un mateix ens a ous amb caragols. En el cas que ens ocupa, a comarques de parla i costums catalans amb altres de castellanes.
Però el desastre no va quedar ací. L’església sempre atenta a complaure amb el poder establit, es va ajustar a ordenar el seu territori a la nova forma de les províncies. I va ser el Concordat entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol el que va propiciar l’adaptar les diòcesis als límits provincials.
Així entre 1957 i 1960 es va integrar en la diòcesi de Segorb als pobles de l’Alt Millars i Alt Palància, comarques de la província de Castelló, que pertanyien a l’arxidiòcesi de València. Es van desagregar de Segorb els pobles integrats a la província de Terol a la diòcesi d’Albarrasí i el mateix amb els pobles de la província de València que van passar a la seua arxidiòcesi.
I la diòcesi de Tortosa? En el seu moment li van desagregar els pobles del Matarraña, comarca de Terol, que van passar a l’arxidiòcesi de Saragossa i també els arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló, Llucena i Albocàsser, que se van integrar en la diócesis de Segorb, quedant-se només amb les parròquies de les comarques de l’Alt Maestrat, Els Ports i les parròquies de Catí i Tirig, pertanyents tots ells a la província de Castelló.
Un detall important va ser que, els capitosts polítics de Castelló van exigir que anaren a passar a la nova diòcesi de Segorb-Castelló, la totalitat dels pobles de la província.
Durant aquest temps la pressió mediàtica dels poders fàctics i polítics de Castelló van al·legar, per a justificar semblant atropellament, que estaven indignats pel tracte que rebien del bisbe de Tortosa, el qual no assistia als esdeveniments de la capital, restant-li importància a aquests.
Tot això, juntament amb la propaganda del franquisme, va servir per a forjar la unió de Segorb amb Castelló, convertint l’església major de Castelló en cocatedral, malament que els va pesar a aquestes elits que volien que fora catedral, per a major glòria de la capital. La seua aspiració era tindre catedral i seu episcopal. Però van entropessar amb la importància històrica de les seus tant de Segorb com de Tortosa.
Sempre la ignorància ha acompanyat a les classes riques.
RESUMINT
El que estava clarament diferenciat entre cultures, ara està tot conjecturat.
S’entén ara el conflicte entre “castellanoparlants i catalanistes”? Conflicte que mai va existir entre els diferents pobles i sí entre els senyors rics i la resta de la societat, que han exigit sempre la supremacia del castellà sobre el català (ací anomenat valencià)?
El fatídic decret de Nova Planta de Felip V, la divisió arbitrària de les províncies, el mesclar cultures diferents però essencials per a les seues gents i crear conflictes on mai han existit, va tot encaminat a bandejar la cultura popular en benefici d’una centralitat i autoritarisme que és molt perillós per a la convivència pacífica i lliure dels ciutadans.
Com podem veure sempre cal mirar al passat per a comprendre d’on venim i el perquè de les coses.
Santiago Albiol Albiol
